esp
cat
dijous, novembre 19th, 2020

El (re)descobriment del chic parisien: Crònica inèdita de la vida i l’obra de Joan Cardona i Lladós

Categoria:

En aquest article es desenvolupa un estudi detallat per etapes anuals i pormenoritzat de la vida artística de Joan Cardona, partint dels orígens de la seva família i el seu establiment a Barcelona i de la influència de dos valor fonamentals que li va saber transmetre el seu padrastre León Farré: la modèstia i l’amor per l’Art, en totes les seves expressions. Cardona va ser un dels primers assidus a la taverna Els 4 Gats, quedant així manifest que coneixia personalment a Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Miquel Utrillo i Pere Romeu, així com també la generació de joves promeses vinculades a la taverna del carrer Montsió. Ens referim a figures com Picasso, Casagemas, Torné Esquius, Manolo Hugué, Canals, Nonell, Opisso i Gosé. Amb la majoria d’ells va compartir exposicions i va assistir a la celebració dels salons a París. La seva trajectòria artística es divideix en quatre etapes clarament diferenciades:


1. Aprenentatge. Els seus estudis es van desenvolupar entre l’Acadèmia Baixas i l’Escola de la Llotja, iniciant la seva participació en les Exposicions de Belles Arts de Barcelona el 1894 fins al seu primer viatge a París, el 1898, on va conèixer de primera mà la bohèmia parisenca. El seu debut en revistes artístiques va ser a El Gato Negro (1898) i L’Esquella de la Torratxa (1899).

2. Formació. Al 1900 es va establir indefinidament a París. A partir de la seva arribada va anar buscant encàrrecs artístics, gràcies als quals es va anar posicionant entre la ingent oferta artística nacional i internacional que gaudia la Ville Lumière. A partir de 1900 i 1902 va publicar freqüentment a les revistes Le Rire, Álbum Salón, Le Frou-Frou, Gil Blas, Sans-Gêne, L’Indiscret i Hispania.

3. Fama i apogeu. 1903-1914. «És un Cardona»; aquesta expressió es va estendre pel París de la Belle Époque, com a conseqüència de la popularització de les seves glamuroses models, tant seves com d’imitadors o competidors. A la llista de les revistes que van publicar les il·lustracions cardonianes es van sumar La Caricature, La Chronique Amusante, La Vie en Rose, Jugend, Lustige Blätter, Fantasio, Jean Qui Rit, Rialles, Mundial Magazine i Elegancias. Va participar en les successives edicions del Salon d’Automne (a partir de 1904), del Salon de la Société Nationale des Beaux Arts (a partir de 1906) i del Salon des Humoristes (a partir de 1909). Entre els col·leccionistes de la seva obra va figurar el mateix Estat francès. També va guanyar el primer premi ex aqueo del concurs de cartells convocat pel fabricant francès per anunciar el seu tònic aperitiu de la marca byrrh.

4. Consolidació i reconeixement. Després de l’esclat de la Primera Guerra Mundial va tornar a Barcelona amb la seva dona Clemència Parade. A partir de la seva arribada a la Ciutat Comtal va abandonar la il·lustració; va ser l’inici de la seva dedicació en exclusiva a la pintura. Va seguir participant en exposicions internacionals, com la Panamà-Pacífic de San Francisco de 1915. El 1932 li va arribar el reconeixement de l’Estat francès, atorgant-li la distinció de Cavaller de la Legió d’Honor. Cardona va continuar participant en la vida cultural barcelonina i en les seves galeries d’art fins almenys el 1950.

joan cardona


ANTECEDENTS FAMILIARS DEL JOVE CARDONA

Joan Cardona i Lladós va néixer a Barcelona a les 9 del vespre del 30 de juny de 1877 amb els noms de Joan Baptista José Pedro. Els seus pares, Josep Cardona i Ferré (Sant Salvador, 1852-Barcelona, ?) i Maria Lladós i Vidal (Isona, 1855-Barcelona, 1935), provenien respectivament de Sant Salvador de Toló i Isona, dues poblacions molt properes a Tremp, a la comarca del Pallars Jussà, propera als Pirineus lleidatans. La família Cardona Lladós era d’orígens humils vinculats al món rural i a pagès. A la partida de naixement de Joan Cardona només s’especifica l’ofici de l’avi patern, Pere Cardona, que era pagès i natural de Sant Salvador de Toló, com la seva àvia paterna, Francisca Ferré. Els avis materns eren Francisco Lladós de Serreta, i Rosa Vidal, natural de Montalbà, població situada a la Catalunya del Nord. Aquest territori francès annexionat pel Tractat dels Pirineus de 1659, referia a les comarques de l’Alta Cerdanya, Rosselló, Vallespir i Conflent, territoris que englobaven la regió d’Occitània, popularment referida com a Pays catalán. La família Cardona Lladós va viure la fi de segle marcada per la industrialització principalment en l’entorn rural, però també en el món rural. José Cardona i Maria Lladós es van casar probablement vora el 1876, amb vint-i-cinc i vint-i-un anys respectivament, i van decidir provar de millorar la seva precària situació traslladant-se a Barcelona, ja que vivien en un entorn agrest que oferia escasses possibilitats de prosperar, La capital catalana va ser una ciutat que, a partir de 1860, va iniciar la seva obertura més enllà de les muralles de l’antiga ciutat medieval per executar un pla d’eixamplament urbanístic afavorit per l’enginyer Ildefons Cerdà i Sunyer (Centelles, 1815-Caldas de Besaya, 1876) configurant així el barri de l’Eixample i facilitant amb aquest Pla Cerdà l’auge del naixement dels edificis i monuments modernistes més reconeguts avui dia. Des de la Basílica de la Sagrada Família d’Antoni Gaudí, passant per l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Domènech i Montaner —actualment és el recinte modernista més gran d’Europa— a edificis com el Palau del Baró de Quadras de Puig i Cadafalch, fins als més de 300 edificis projectats per l’arquitecte Enric Sagnier, en un dels quals té la seva seu el Museu del Modernisme de Barcelona. El 1877 naixia Joan Cardona al domicili familiar, al segon pis del número 62 del carrer Mitjana de Sant Pere, al barri de la Ribera de Barcelona, molt proper al Rec comtal. Joan Cardona va ser el primogènit de tres germans. Quan tenia sis anys va néixer la seva germana Consol (1883) i posterirment ho faria la germana petita, Maria (1888). Josep Cardona i Ferré, era jornaler i va viure, almenys, fins al naixement de la seva tercera filla Maria, el 1888. La seva defunció, per causes que desconeixem, seria poc temps després. Després de la mort de Josep Cardona, León Farré i Duró (Isona, 1867-Barcelona, 1932) va entrar a formar part del nucli familiar i amb la seva madre María Lladós, es van encarregar de l’infant Cardona i les seves germanes Consol i Maria. León Farré era d’Isona, del mateix poble que Maria Lladós, que es troba a escassos quatre kilòmetres en línia recta de Sant Salvador de Toló. Per tant, sembla lògic que conegués els pares del Joan Cardona, abans d’emigrar a la gran urbs. Farré fou un home que es va fer ell mateix. Al seu poble natal feia de pastor i, de la mateixa manera que els seus veïns, va deixar el poble per provar fortuna. A Barcelona va treballar en una vaqueria regentada per la seva paisana María Lladós. La vaqueria, local en el qual es venia llet munida directament de les vaques, es trobava a la confluència del passeig de Sant Joan amb el carrer d’Aragó.

Farré va aprendre a tocar la guitarra i va ser el deixeble més extraordinari que va tenir el compositor i guitarrista Francesc Tàrrega i Eixea (Vila-real, 1852-Barcelona, 1909). Léon Farré va començar a realitzar actuacions en públic, fruit d’una passió musical que es va veure reflectida en les performances que oferia a la vaqueria de la seva esposa Maria Lladós. A La Vanguardia del 25 de desembre de 1929, Francesc Tàrrega Rizo —fill de Francesc Tàrrega i Eixea— relatava la devoció que sentia Farré pel seu mestre Tàrrega:

 

«Quan [Tàrrega] treia el cap per la botiga, León Farré es tornava boig de content (…) tancava la porta i cridava: Prou! Ja no es ven més! (…) León era un home alt i tímid. Portava un ample barret i es cobria amb la brusa característica entre els nostres vaquers. Visitava el meu pare quan suposava que estava sol. Llavors se situava al seu costat i el sentia incansable. El meu pare, agraït d’aquella submissió i fervor, tocava, tocava i León Farré, que era un homenàs, sòlid i massís, però d’una sensibilitat com no n’he vist cap altra, es posava a plorar en sentir al meu pare (…)».

Tàrrega componia música i també transcrivia partitures per a guitarra de compositors com Beethoven, Chopin, Mendelzsohn o Schubert. Aquella passió compartida i viscuda amb León Farré va portar a aquest últim a convertir la vaqueria —i també un celler que va obrir al cap de poc temps—, en autèntics palaus del delit melòman. Per aquells locals van passar il·lustres músics com ara Enric Granados, Isaac Albéniz, Joaquim Malats o Miquel Llobet, entre molts altres. León Farré va inculcar als seus fills la seva passió per la música i la modèstia com a estil de vida. Rafael Farré i Lladós (Barcelona, 1890?-1929) fill carnal de Farré amb Maria Lladós, va ser un notable i reconegut violinista; d’ell es deia que posseïa una: «tècnica neta, fluida, sorprenent, perfecta. El so, de bellesa exquisida, s’apoderava aviat de l’auditori perquè sabia arribar plenament al cor dels seus oients. I, no obstant això, Rafael Farré no va ensuperbir-se mai, la seva modèstia, la senzillesa del seu tracte va ser potser el que li va fer més volgut pels seus admiradors».

joan cardona2

Aquesta passió musical va seguir arrelada a la família, ja que la seva filla Carme Farré i Ors (Barcelona, 1900-Buenos Aires, 1985) també va ser compositora, guitarrista i professora de música, i es va casar amb un altre músic Domènec Prat (Barcelona, 1886-Buenos Aires, 1944) amb qui va fundar l’Acadèmia de Guitarra Prat a Buenos Aires el 1923. Joan Cardona va trobar en el seu padrastre un home que li va infondre una especial sensibilitat musical i artística. El jove Cardona es va formar a l’Acadèmia Baixas, inaugurada el 1892 pel pintor Joan Baixas i Carreter i instal·lada al carrer del Pi, un centre privat en què es va formar una bona fornada d’artistes, dels quals serien considerats en un futur alguns dels artistes de referència del Modernisme català. Entre els alumnes de renom que va tenir Joan Baixas i Carreter (Barcelona, 1863-1925) van ser Joaquín Torres García, Ismael Smith, Iu Pascual i Rodés, Rafael Estrany i Ros o Ignasi Mallol i Casanovas. Cardona posteriorment va prosseguir els seus estudis a l’Escola de la Llotja. Per la seva part, la germana menor, Maria Cardona i Lladós (Barcelona, 1888-1943), va contraure matrimoni amb Jorge de Linder Hoffmann; la parella no va tenir descendència. La germana mitjana, Consol Cardona i Lladós (Barcelona, 1883-1966), es va casar el 1904 amb Ricard Opisso i Sala (Tarragona, 1880-Barcelona, 1966). Aquella relació entre cunyats i artistes va donar lloc a un vincle fraternal i de sagrat respecte mutu que va durar per a l’eternitat, tal com s’explicarà posteriorment. Desenvolupant l’àmbit familiar, Cardona va contreure matrimoni a principi de segle amb Clemència Parade Cazabat, filla de Carles Parade i Amara Cazabat, va néixer el 1870 a Bagnères de Bigorre, a l’Occitània francesa, al departament dels Alts Pirineus. Disposem d’escassa informació addicional, llevat que va tenir una germana, que es va casar amb Constantin de la Tour, intèrpret dels Tribunals a París.

La relació que va poder mantenir Clemència Parade Cazabat amb Joan Cardona es presumeix que podria haver anat lligada als orígens dels seus progenitors, nascuts a l’Occitània i al Pallars Jussà, totes dues regions molt properes a la serralada dels Pirineus. Sent d’origen francès, crida l’atenció que mantingués els cognoms patern i matern. Probablement els seus pares es van traslladar a viure a territori espanyol. Ignorem quan i on es van conèixer Cardona i Clemència Parade. Ella era set anys més gran que ell, un fet atípic en aquella època. Clemència i Joan Cardona no van tenir descendència. Lamentablement avui dia només es disposa d’escassa documentació, unes poques fotografies i la memòria oral que atresora la família Opisso, a la qual volem agrair la seva inestimable ajuda.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

JOAN CARDONA I LA UNIVERSAL DE PARÍS

Quan el jove Cardona estava a punt de fer 12 anys, va tenir lloc a París un esdeveniment de tal repercussió que oferiria una imatge de renovada joventut en l'esperit francès: l'Exposició Universal de 1889 ...

Llegir més